ART ROMÀNIC
Segons Enciclopèdia.cat
Fotografies: Romànic a l'Objectiu
Art desenvolupat a l'Occident europeu després de
la sedimentació de les nacionalitats despreses de la descomposició de l'imperi
Carolingi durant el llarg procés que configurà les seves característiques amb
el revifament de les tradicions culturals arrelades a l'antiga projecció de
l'imperi Romà.
Precedit per un extens període de recerca de formes i estructures inspirades a través dels monuments que en restaven i de la persistència de manifestacions locals d'abans de l'any mil, apareix a partir dels influxos derivats del nord d'Itàlia que havien penetrat les maneres constructives dels períodes carolingi i otònida. Influxos als quals s'havien incorporat modalitats orientals assimilades pels mestres llombards, que les difongueren, des del començament del s XI, amb penetracions a través dels Alps cap a les regions del Rin i amb extensió als diversos sectors de la cultura mediterrània per Occitània i cap a Catalunya endinsant-se en la península Ibèrica.
Arquitectura severa i funcional al principi que,
en aplicar la volta en la cobertura de les esglésies, tendí als volums de les
masses pètries sense altra ornamentació que els ressalts de lesenes i
arcuacions cegues a l'exterior dels absis i fins dels murs de les naus
dividides per pilastres unides per arcs de mig punt, com es donà a Catalunya
fins a la darreria del s XI. L'evolució de les obres, des de la rusticitat de
la pedra trencada a les realitzacions en pedra polida, fou l'avenç que
desclogué els grans centres de creació, l'activitat dels quals produí les obres
mestres del romànic europeu, des de la fi del s XI, en el domini absolut dels
recursos arquitectònics aplicats a les estructures i amb la incorporació dels
elements decoratius procedents dels tallers escultòrics que es desfogaren en
ornamentacions de finestres i portals, en capitells dels suports interiors i de
les galeries dels claustres, durant tot el s XII i fins al començament del
següent quan es començaren a introduir les formes gòtiques aparegudes a l'Illa
de França. El desenrotllament de l'arquitectura llombarda en les modalitats
esteses cap a la Toscana
i en penetrar fins al sud d'Itàlia, i especialment a Sicília, s'enriquí amb les
influències normandes i els detalls derivats de la cultura musulmana; però en
enfilar-se pels Alps a les regions germàniques remodelà les formes
constructives elaborades en la florida de la cultura imperial.
Els millors
centres de creació foren: el grup provençal intensament sostingut per les influències
de l'art romà subsistent, de les quals partí per a planificar les grans
basíliques amb creuer coronat per cimbori i amb les naus laterals resoltes en
quart de cercle; el grup de Tolosa, on apareixen els deambulatoris fistonats de
capelles radials; el d'Alvèrnia, amb les tribunes enlairades sobre les naus
laterals; el de Perigús, amb remarcable tendència a la impostació de les
cúpules; el de Normandia, difós també cap a l'Europa central i a Anglaterra; el
de Borgonya, característic per les construccions promogudes per Cluny en
l'extensió de les penetracions monàstiques que arribaren als regnes de Castella
i Lleó. D'aquests centres
procediren així mateix els avenços en l'escultura que, partint de les formes
decoratives ornamentals, passaren als grans cicles figurats compenetrats amb
les estructures, entre els quals hom remarca els tallers rossellonesos i els
tolosans. En pintura, les grans decoracions de pintura mural tingueren una
programació d'origen oriental reelaborada a Itàlia i difosa amb les construccions
llombardes, que després prengué la gran volada d'expansió artística amb la
producció de baldaquins i de revestiments de taules d'altar, a imitació de les
obres d'orfebreria i d'esmalt, dintre el desvetllament que prengueren les arts
menors a través de les miniatures dels escriptors monàstics i episcopals, de la
difusió de les arts nobles del metall i dels voris i dels temaris de les riques
estofes de procedència oriental i musulmana.
A Catalunya entrà
aviat amb modalitats específiques que consistiren en la conjuminació dels
mètodes de construcció llombards amb l'aplicació de les voltes de canó en la
cobertura de les naus de les esglésies i també de les voltes d'arcs ogivals en
els espais menors i en les cúpules sota els cimboris. L'aparell dels murs,
bastits amb pedres trencades en funció de l'organisme de l'edifici, creà unes
masses pètries compactes i llises que no admeten altres obertures que el portal
d'ingrés situat al cantó de migdia i les escasses finestres de doble
esqueixada.
El retorn als absis
semicirculars, orientats a llevant, introduí les solucions llombardes dels
ressalts de les lesenes entre les arcuacions que corren a l'exterior sota el
ràfec de la coberta assenyalat per frisos en dent de serra. Hi apareixen també
les finestres cegues i aviat les arcuacions corren per la part alta dels murs
laterals i de les façanes. Els constructors llombards que, després del 1020,
emprengueren les grans obres dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i de la
catedral de Vic, amb els seus campanars d'altes torres, disposaren de mestres
creadors d'estructures que edificaren els exemplars més significats, com són
les basíliques de Sant Vicenç de Cardona (1040), de Sant Serni de Tavèrnoles
(1040), de Sant Pere de Casserres (1050). No debades
s'escauen dintre el radi d'acció del bisbe Oliba per no veure'l com un dels
principals promotors, agullonat pel sentit pràctic aplicat principalment a la
campanya renovadora de les esglésies de la seva diòcesi de Vic, estesa
immediatament a les altres. Els grans models i llurs solucions inspiraren les
obres rurals dels constructors del país en les modestes esglésies d'una nau
simple, acoblades a vegades a un transsepte amb tres absis o capçaleres
trilobades que tingueren major difusió que els espais basilicals de tres naus a
les comarques centrals.
L'austeritat severa d'aquesta primera empenta guanyà, a
la segona meitat del s XI, amb una major perfecció de l'aparell dels murs
obtingut en petits blocs regulars de pedra. No es crearen nous models de
construcció, però, si bé persistiren els anteriors, foren portats a espais més
amplis i equilibrats en la conjuminació de les estructures, com el monestir de
Sant Llorenç del Munt (1064), Sant Miquel de Fluvià (1066), la catedral d'Elna
(1069) i Sant Esteve d'Olius (1079). Cap a la darreria de segle començaren a
desaparèixer les lesenes i es mantingueren les arcuacions llombardes posades en
sèrie contínua, sostingudes per mènsules i a vegades amb aplicació de mitges
columnes que temps abans havien resolt la mobilitat dels interiors dels absis
buidats en fornícules.
L'austeritat funcional de l'arquitectura d'aquest període, que admeté
decoracions en estuc i composicions pictòriques (art català), s'enriquí des
d'aquest moment sense alterar el desenvolupament de la massa uniforme de la
construcció. Els pilars quadrats o cruciformes de divisió de les naus
basilicals acceptaren mitges columnes destinades al suport dels arcs torals;
les cornises corregueren a l'arrencada de les voltes; les naus menors es
cobriren amb voltes de quart de cercle. L'aparell es resolgué en blocs
escairats de pedra picada que suposen la intervenció de picapedrers destres que
s'arriscaren a la cisellada de capitells i àbacs, bases i columnes que passen a
emmarcar les obertures dels portals i les finestres. És tot un altre aire que
gravita entorn de les construccions que s'aixecaren durant el s XII, modestes
encara en els ambients rurals sobre els models anteriors; més riques de forma i
de concepte en les obres de més empenta que també les prosseguiren rere les
activitats dels tallers d'escultura del Rosselló i a remolc de les evolucions
arquitectòniques del Llenguadoc i de la Provença, aconseguides amb els contactes de les
intervencions monàstiques entremeses als cenobis catalans i a través dels
lligams que estengueren a l'altra banda dels Pirineus el predomini del Casal de
Barcelona. Les influències artístiques convergiren d'arreu amb la intensiva
participació d'escultors actius a Occitània i dels decoradors que també en
provenien en competència amb els pintors de procedència italiana.
L'esponerositat romànica, tan diversa al segle anterior, entrà de ple al cercle
comunitari de la cultura de l'època com un reflex que, tot remodelant les
estructures arrelades al país, les enriquí amb la sumptuositat que la
mentalitat cistercenca intentà de despullar per retornar-les a l'austeritat.
Però no evità que les influències llombardes transportessin el model de la
catedral d'Urgell (1175) i que les comunitats de canonges augustinians
executessin, amb planificacions importades, les obres de Sant Joan de les
Abadesses (1150) i de Santa Maria i Sant Pere de Besalú cap al darrer terç del
segle; període d'activitats que mantingueren els espais basilicals i que
influïren les grans obres iniciades a les catedrals de Tarragona i de Lleida.
L'esclat escultòric de la portada de Ripoll obre el període de major sumptuositat que es desfogà en les construccions dels claustres, a Ripoll mateix i a Elna, però sobretot a Sant Pere de Galligants i a la catedral de Girona, a Sant Cugat del Vallès, i més tard a Sant Pau del Camp, a Sant Benet de Bages i a Santa Maria de l'Estany, amb les repercussions que s'allargaran fins entrat el s XIII.
Segons Enciclopèdia.cat
Fotografies: Romànic a l'Objectiu
Sant Andreu de Cal Pallot (el Berguedà) |
Precedit per un extens període de recerca de formes i estructures inspirades a través dels monuments que en restaven i de la persistència de manifestacions locals d'abans de l'any mil, apareix a partir dels influxos derivats del nord d'Itàlia que havien penetrat les maneres constructives dels períodes carolingi i otònida. Influxos als quals s'havien incorporat modalitats orientals assimilades pels mestres llombards, que les difongueren, des del començament del s XI, amb penetracions a través dels Alps cap a les regions del Rin i amb extensió als diversos sectors de la cultura mediterrània per Occitània i cap a Catalunya endinsant-se en la península Ibèrica.
Sant Aniol d'Aguja (Alta Garrotxa) |
Sant Pere de Montgrony (Ripollès) |
Sant Cristòfol de Beget (Alta Garrotxa) |
Sant Miquel de Cuixà (Conflent) |
Sant Esteve d'Olius (Solsonès) |
Santa Maria de Serrallonga (Vallespir) |
Santa Maria de Ripoll (Ripollès) |
L'esclat escultòric de la portada de Ripoll obre el període de major sumptuositat que es desfogà en les construccions dels claustres, a Ripoll mateix i a Elna, però sobretot a Sant Pere de Galligants i a la catedral de Girona, a Sant Cugat del Vallès, i més tard a Sant Pau del Camp, a Sant Benet de Bages i a Santa Maria de l'Estany, amb les repercussions que s'allargaran fins entrat el s XIII.
El romànic es immens no hi ha poble que no tingui la petita església romànica, tan acollidores i tan maques, a mi sempre m'han agradat.Són petites joies.
ResponElimina